Buscar

Olívia


PLOVIA A POALADES i el carrer de les Barques amenaçava en fer-se navegable, com el riu Tyris en aquell temps en que la ciutat era una illa dita Valentia. Les cartes no li entraren i havia perdut més que en la guerra. En un mal prompte, a més, va parlar malament a la seua companyona, que no dubta en aprofitar l'ocasió de deixar-se'l plantat. Desconhortat, va albirar la cortina d'aigua des de la discreta porta del pati de la finca.

Una llum verda –matisada per la pluja torrencial– entrà al carrer des de la plaça de l’Ajuntament. “Bé – pensà–, un colpet de sort!” i al segon cridà: “Merda!”. Una jove estilitzada com un ciri va eixir de baix de la marquesina de l'Hotel Reina Victòria i el verd tímid s’esvaí. “Eh! Però si és Olívia”. La va reconéixer malgrat la tempesta i la gavardina que la cobria de cap a peus.

—Olívia! –cridà.

Ella es regirà però tardà en reconéixer-lo. Ell va córrer cap ad ella. S’abraçaren com ho fan els amants que no s’hi veuen en anys i entraren d’un bot a l’interior del taxi. “Sí –pensà–, sí que era un colpet de sort. I tant!”. Es posaren al dia durant el trajecte. Ella entreobrí la gavardina i li mostrà l’entrecuix, folrat amb calces blanques d'encaix. “Fotre!”. Estava irresistible. I més encara amb aquell conillet tatuat. Pensat i fet la convidà a sopar:

—En el Patanegra fan una tonyina amb vieira per a plorar. No em pots dir que no.

Olivia digué que clar. I el taxiste el va mirar amb enveja a través del retrovisor. “Hi ha tios amb sort!”, pensà.

Ad ell se li va encollir el cor. Pensava commogut en la tonyina i sobretot en les postres, mentres clavava la mà entre els plecs de la gavardina i sentia aquella calforeta tan familiar. Olívia apretà les natges i sospirà.

© Felip Bens, 2015

#Patanegra #HotelReinaVictòria #Pluja #CarrerlesBarques #Tonyina #Vieira