BOMBEJA AGUSTINET! — Felip Bens
En maig de l'any 1947 s'enfrontaren en Copa l'Athletic Club, subcampió de Lliga eixa temporada, i el Llevant UD, que acabava de pujar a Segona. En San Mamés els lleons cregueren haver tancat l'eliminatòria, però aquell Llevant tenia la proesa com a divisa, jugava al futbol per a exercir la seua rebel·lia permanent davant del destí. I després del 6-2 de l'anada, que pareixia definitiu, aplegà a posar-se 4-2 en la tornada, davant un equip mític en el qual s'aliniaven Zarra, Gaínza o Panizo.
No hi hagué campanada. D'aquella eliminatòria quedà el testimoni adjunt, on Gaínza i Agustí Dolz es donen la mà en San Mamés, abans del partit. Ningú s'explica per quina raó el Llevant jugà en Bilbao amb el catxerulo, l'uniforme que vestí durant els dos cursos posteriors a la fusió: camisa (tal qual, amb botons i tot) amb franges amples roges i blanques i coll, punys i pantaló blaus. L'Athletic vestia la blanc-i-roja habitual, llistada, i calçó negre. Potser (segur) s'haguera prestat a menys confusió enfundar-se la blaugrana, però el Llevant emprà el catxerulo. Potser en aquell moment estel·lar, per al primer partit oficial que el club disputava en el mític San Mamés, la Catedral, el Llevant optà per la samarra nascuda de la fusió i que reviscolava la memòria de la unió de Llevant FC i Gimnàstic. És una explicació més que plausible.
Ningú entén hui això de la tercera equipació llevantina, el pijama, i el seu ús presistent en perjuí de les històriques blanc-i-blava o blanc-i-negra. No entrem a valorar si és lletja o deixa de ser-ho i ens estalviem l'apel·lació simplista a criteris estètics i subjectius. Senzillament constatem la perplexitat de molts granotes davant el fet que, tenint com tenim una segona vestimenta de fons calat històric i sombòlic, no s'haja utilitzat en tota la temporada.
L'alegria fon majúscula quan s'anuncià que enguany la segona seria la blanc-i-blava amb què es conquerí la Copa del 37 en Sarrià. La decepció ara no és menor; sobretot perquè s'ha fet amb la blanc-i-blava com es fa habitualment amb la blanc-i-negra: deixar-la tancada en l'armari, com si destorbara eixe passat, precisament, que representa.
Però no, no pot ser açò. Tot i la inconsistència de l'únic argument per a no usar-la; quan la blaugrana es confon, també passa amb la blanc-i-blava. La solució és tan senzilla com combinar-la amb pantaló blanc per a que siga útil sempre. El calçó blanc, a més, forma part de l'ADN llevantí des dels orígens més remots: en la imatge més antiga que coneixem del Llevant FC tots els jugadors, llevat d'un, portaven pantaló blanc; també en l'última fotografia coneguda abans de la fusió. Amb el Gimnàstic passa igual, de fet: les fotos dels primers anys són generalment amb pantaló blanc.
Renunciar al ric i valuós cromatisme històric del Llevant a canvi d'experiments comercials que ningú compra ni ningú es posa és un erro identitari de primera magnitud que el club hauria de corregir. Que d'açò ja ha plogut.
Quant al futbol, després de la immensa decepció que el partit de Son Moix representà per a molts llevantinistes, queden tres oportunitat per a recuperar la dignitat competitiva. I hui és la primera. Quin rostre ens mostrarà hui l'equip? És una incògnita.
—A punt de tancar este Bombeja Agustinet! ens colpix la notícia de la mort de Ramon Vilar, conseller del Llevant UD, històric socialiste, regidor de l'Ajuntament de València i gran llevantiniste. En pau descanse.
Comments