«El cas Forlati», cap. 2

Maig del 2000

Reunix el valor necessari un matí de maig, en el bar on es desdejuna abans d’entrar a treballar. Damunt la taula de railite roig i vores cromades el café fumeja i Larry Forlati li fa cassoleta amb les mans, enjogassat pel tràfec dels vianants a l’altre costat de les finestres. Tot lo món té un sòsies però trobar-lo és –com els accidents d’aviació– una possibilitat molt remota. Però ahí està el seu, enmig de la maror humana. Es queda immòbil mentres el seu alter ego desapareix entre els taciturns caminants i s’apodera d’ell el buit. Un tremolí li recorre la columna i nota un mos entre pit i esquena, just dalt de l’estómec, i tot canvia. Què està fent amb la seua vida?

Per més que ha vist molt de porno i l’entretenen les revistetes, se sap un profà quant a la praxi, un somiador. Ignora si és per un fantasiós desig de dominació, però troba molt sensuals les cambreres amb el davantal un ditet més llarg que la falda. Si porten còfia, tan en desús, és ja per a morir-se. Eixos dos (falda i còfia) són els motius pels quals acudix a Fridays cada matí, des de fa anys. Caty (sense còfia hui) porta el nom brodat en la camisa. Li pregunta que què, amb els muscles, en passar al costat d’ell, que consulta el rellonge. S’ha detingut inexplicablement. Comprova en el de la paret del bar que se li fa tard. Li demana amb la mà que s’acoste.

—El café estava igual de roín que sempre, però, Caty, ha sigut un plaer vindre ací cada dia i fruir del teu somriure pels matins.

Larry no és mestre en gai saber, però l’atreviment la deixa bocabadada i li respon ruboritzada amb una rialleta confusa, sense comprendre l’abast de les seues paraules. Sense còfia. Ell no pot creure que li haja dit una cosa així i, ja en el carrer, somriu guilopo l’ocurrència. És només un instant fugaç. Torna a submergir-se en una fonda melancolia i s’incorpora al ramat de matiners capficats. Estranyament no plou, per més que ell, queixós i amb el buit al llom, no veu més que llàgrimes a punt de brollar dels ulls de tots els transeünts. Potser és la humitat de l’ambient que s’afig a la vacuïtat.

El trajecte en bus el posa furiós. Un llunàtic, amb l’excusa d’un titular que llig de gaidó en el seu periòdic, elabora tota classe de teories conspiratòries sobre les vagues dels pilots d’aviació civil, freqüents en aquells dies.

—Ni la seguretat de l’aviació escapa a les reivindicacions salarials! –protesta– Com podem volar tranquils? Segur, com que em diuen John, que les companyies cediran i l’augment de sous eixirà de retallar la plantilla d’operaris que comproven els trens d’aterratge i els depòsits de combustible…

Així tot el trajecte. Larry fa per no ser descortés i quan John calla es concentra de nou en la lectura, sense èxit. Seguix i seguix amb la xarrameca sobre qualsevol tema, alié al seu enuig. Un parell de frenades estampen les pàgines entreobertes del Times contra el respatler del seient de davant, arrugant-li’l de forma irreparable. Ja no podrà llegir-lo a gust, ni en l’hipotètic cas que John deixe de parlar-li. Les coses van a pitjor quan una dona major –a qui ningú ha cedit el lloc– està a punt de caure a terra com a conseqüència de l’enèsima frenada. Protesta enèrgicament i el superbiós xòfer li oferix una instància per a que reclame, si vol. Eixa actitud la posa més morritorta i li diu que és un maleducat. Com és previsible, l’incident propicia una nova allau de juïns de valor per part de John.

—Com que em diuen John que si em passa a mi pose la reclamació sense dubtar-ho un segon…

En aplegar a la parada, tem si John també se n’abaixarà per a continuar donant-li la llanda pel carrer, però no. Descansa a la fi. El dia està núvol i no plou pel moment, però per si un cas arrecera el malparat periòdic en el maletí de pell. Com si el bus haguera canviat de ciutat, els vianants caminen molt més ràpid que a través de les finestres del Fridays. Segur que sempre és així, però mai abans havia reparat en el detall. La humitat suspesa en l’aire de Fleet Street s’enfeltrix en el nas i roman tot lo dia dins. Larry es deté abans de travessar el carrer i observa amb perspectiva l’edifici de Holmes & Floïd, on entra cada matí a les 8:00 com un clau, des de fa ja vora set anys. Els aparells de l’aire condicionat suren en la boira, encalats entre els espills que dividixen la frontera en rectangles.

© Tots els drets reservats.

«El cas Forlati», Felip Bens. Drassana 2015.