IL·LUSTRACIÓ: ARREPLEGANT LES XÀRCIES EN EL PORT DEL GRAU, AL COSTAT DE L'EDIFICI DEL RELLONGE.
El dissabte 28 de Maig de 2016, en La Fàbrica de Gel del Cabanyal, es celebrà el "concert poètic" del Grup de Percusió Amores (Chapi, Àngel i Pau), en la participació de la soprano Maria Macià i els texts de Felip Bens. Al final de l'espectacle, el públic en peu va ovacionar al grup i a l'autor.
Els texts són cinc episodis que s'endinsen en la història del Cabanyal per a reflexionar sobre la seua identitat. Ací vos deixem el SEGON:
Qui conviu cada dia en el drama i la mort, viu d’una aLtra forma. La immensitat quotidiana de la mar et fa còmplice dels grans espectacles de la naturalea:
• El trenc d’alba i la posta de sol sobre horitzons infinits.
• Una pluja d’agulles sobre una superficie rasa.
• Les ones temibles, els núvols amenaçants, les tempestes inaudites.
• La boira i les campanes entre la boira.
• Els xiulits de barca a barca.
• L’atracció pel risc, l’orgull, un arròs caldós de peix de roca.
La llibertat i el seu plànol. Un quadern Rubio i uns traços de ploma de ganso en llengua indòmita valenciana: les marcacions de l’illa del tresor, el tresor dels bancs de peixca, heretats de generació en generació.
Anys després arriba el temps de la nostàlgia sense pena, l’alegria del descans i, no obstant, la necessitat quotidiana d’ataüllar l’horitzó, olorar la mar, comprar peix, passejar pel port, agafar un grapat d’arena de la platja i deixar-la esgolar-se entre els dits en la pell aborronada per una ventada gèlida que anuncia l’hivern.
I el record inalterat de l’ensenyança més primigènia: nadar. Una corda nugada a la cintura i travessar la barca per baix. Així deprenien els fills dels peixcadors ans de pujar a una barca, ans d’acaminar quasi.
La jubilació de l’home de mar, que ha sobrevixcut a tots els oratges i totes les tempestes, és un encisam de sabuderies imprescindibles: la discreció, el parlar poc i certer, el farol, la dita i la sentència. Poques confessions, algunes contalles, molts silencis.
I potser alguna ocupació per a fer front a la melancolia, sempre prop de la mar: estar a la primera llum del dia a la porta de casa, en la rabasseta penjada del llavi i l’agulla de fer xàrcia en la mà, reparant-ne. O fer-se el senyor malcarat, en la pell renegrida, vigilant les portes de la mar, en un tot de paradoxa, en el balneari de les Arenes, per a que les senyores no colen als fills per la platja sense pagar…
Potser inclús anar assentat al coll d’un bou, fuetejant quan cal, acariciant les seues venen unflades per l’esforç, entrant les barques a la mar.
© Tots els drets reservats: Felip Bens, 2016.