© Port del Grau, 1867. J. Laurent
València al mar | Valencia al mar.
—Felip Bens
23 x 15 cms. | Pgs 96 (Il·lustrat a color) | PVP 14,75€
Pròleg de Josep Vicent Boira
Llibres de la Drassana, 2016
Col·lecció Flor de Maig núm. 6
Edició en valencià i castellà.
L’expressió València al mar amaga una profunda contradicció. Si hi hagué un passeig “de València al mar” –per a anar a la mar– durant més d’un segle en l’imaginari col.lectiu dels valentins és perquè consideraven, evidentment, que la mar no era València. De fet, en un plànol de 1882, reproduït en el llibre, comprovem que el cap i casal, circumscrit pràcticament a les muralles medievals, era una cosa i el Grau i el Cabanyal, junt a la platja i al port, i a cinc quilòmetres de distància, una altra molt distinta. Enmig, hortes i hortes. I no obstant, la mar sí és València. I tant que ho és! Com a poc des que Jaume I fundà la Vilanova del Grau. Sempre, però, hi han hagut dos ciutats: la que volia aplegar al mar i la que mirava a la mar. El conflicte del Cabanyal i de la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez naix d’esta dualitat: els que pensaven que havien de portar València al mar; i els que sempre havien estat allí, com uns valencians més, mirant a la mar. La València que va nàixer fluvial fa dos llargs mil.lenis s’escora inexorablement cap a la mar. No perquè la ciutat aplegue, per fi, al mar; sinó perquè els valencians que viuen de cara a la mar, i el patrimoni que han sabut preservar, tenen cada volta més pes en el conjunt de la gran ciutat que som tots. Esta obra és una contribució a la València que mira a la mar i un homenatge a les generacions de valencians que han viscut sempre de cara a ella.
La expresión Valencia al mar oculta una profunda contradicción. Si hubo un paseo “de Valencia al mar” –para ir a la mar– durante más de un siglo en el imaginario colectivo de los valentinos es porque consideraban, evidentemente, que la mar no era Valencia. De hecho, en un plano de 1882, reproducido en el libro, comprobamos que el cap i casal, circunscrito prácticamente a las murallas medievales, era una cosa y el Grau y el Cabanyal, junto a la playa y al puerto, y a cinco kilómetros de distancia, otra muy distinta. En medio, huertas y huertas. Y sin embargo la mar sí es Valencia. ¡Por supuesto que lo es! Al menos desde que Jaume I fundó la Vilanova del Grau. Siempre, no obstante, ha habido dos ciudades: la que quería llegar al mar y la que miraba a la mar. El conflicto del Cabanyal y de la prolongación de la avenida de Blasco Ibáñez nace de esta dualidad: los que pensaban que tenían que llevar Valencia al mar; y los que siempre habían estado allí, como unos valencianos más, mirando a la mar. La Valencia que nació fluvial hace dos largos milenios se escora inexorablemente hacia la mar. No porque la ciudad llegue, al fin, al mar; sino porque los valencianos que viven de cara a la mar, y el patrimonio que han sabido preservar, tienen cada vez más peso en el conjunto de la gran ciudad que somos todos. Esta obra es una contribución a la Valencia que mira a la mar y un homenaje a las generaciones de valencianos que han vivido siempre de cara a ella.
