Buscar

Alegria


VORA MAR és la mesura de totes les coses, el lloc des del qual sóc, des d’on escric i des d’on ame i per tant sóc. Podria ser, existir des de qualsevol lloc distint, però ací em pariren i ací estic. Des de la vora de la mar escric per a entendre i fer entendre el món que mos envolta, per a deprendre a estimar-me’l més i millor i faig per estar a l’altura cada jorn, per ser digne d’aquells que se m’estimen, i també dels que no. M’esforce en ser amo del meu temps. Una miqueta almenys. Per a passar-ho bé, sempre que puc. I ser digne sobretot.

Vora mar és també un lloc on prendre consciència d’infinitud, de relativitat, de la curvatura de l’horitzó. On la cadència de les ones enjugassa, on el suau llevant i el so etern. On retillen el sol tímid del trenc d’alba i el que s’encimera regi al migdia. Vora mar és el límit entre aigua i terra, entre travessia i drassana, entre somni dels nou món i temptació d’arrels. És llum eterna de Sorolla i peixca del bou, és bromera i són tellines, camals arromangats i novençans que s’arrepreten, vells carregats de nostàlgia, peus descalços i arena freda després de la pluja i tolls que van minvant passada la matinada. És rall, mans acuirassades i pell bruna. Són bots i balls la nit de Sant Joan, focs ancestrals i rialles innocents.

Vora mar té també alguna cosa d’espill que ens torna la imatge descarada i descarnada del ser que som, angost i limitat; dels ulls cansats, de les ferides obertes per fer-nos lloc en el món i el temps que mos ha tocat viure; la imatge d’una certa dignitat plausible, de l’anhel de romandre en pau amb la pròpia conciència; també de la supèrbia, tan indefugible. La humiltat, tan escassa, és un dels grans reptes, per més que no solga avindre’s massa bé amb allò d’escriure, eixe conreu de la vanitat, eixa pedanteria estilística, sovint vernissada d’insuportable superioritat moral i que estranyament esdevé un meravellós plaer estètic.

Aixina i tot, amb peatges i llasts, val la pena intentar-ho: aguaitar entre les finques del cap i casal, com un king kong valentí, des d’este marge de la realitat, a vora mar, per a compartir alguns dels plaers que mos fan hòmens i dones, per a enfocar estampes que mos havien passat desapercebudes, per a teixir teranyines que mos connecten dins d’una xàrcia de plaers, més que siga a glopets i de tant en tant, entre un marasme d’incomprensions i fracassos, com els de qualsevol.

Potser tot este aroma no és en realitat més que olor a brea, peix pudent i caps humits; potser l’optimisme ratlla l’indecència. Però cert és que (serà la primavera d’estiu?) una fina pluja de llacor invadix una ciutat que s’alça erta i orgullosa des dels merlets de la Llonja, des dels terrats de la Ciutat Vella, des dels penells del mercat i de sant Joan, amb la cotorra i el pardalot i el seu festeig estacional. La llum d’argent i el dia llarg conviden al tomb pels carrers ombrívols on no arriben guies ni guiris. La ciutat se’ns ha obert de cames, de sobte, i els pesars han devingut alegria. Com si la cançó dels mallorquins Antònia Font fora una rosada que amera la matinada dels jóvens que disparen l’última bala del joc de la sedducció. I mentrimentres assagem un goig madur que ens faça creure que hem sublimat la joventut. Vora mar imaginem com veuen terra des del veler que passa. I ens visualitzem mentres passem la vida.

Es pon el sol sobre la ciutat de Valéncia, entre merlets, campanars i senyeres, i s’insinuen més enllà, cap a l’horitzó, les serralades i les valls de la nostra terra, com si un tel daurat haguera caigut sobre els pobles i ciutats, sobre els boscs i els camps. Com si tot estiguera per fer i Valéncia, del Sénia al Segura, de Vinaròs a Oriola, fora una utopia per construir.

© Felip Bens, 2015. Foto: Tony Contell.

#Posdata #platja #AntòniaFont #CiutatVella #Llonja #MercatCentral #SantJoan