LA CÚPULA de Sumacàrcer fonent-se és una injecció de realitat excessiva. Els cotxes bullen, els cables es cremen en les fronteres i l’aigua ix caldosa de les tuberies… però que les teules ceràmiques d’una església arriben a esvarar per l’elegant rostària de la cúpula, fruit de la calor, pareix una de les entrades hiperbòliques d’algun dietari medieval, com el famós del capellà d’Alfons el Magnànim. Una bandada d’oronetes que tapa el sol, una pedregada que mata tota la cacera del Saler, una tempesta de pluja, gel i fred que dura de novembre a març i gela l’Albufera i l’Ebre, una ponentada que encén foc i arranca arbres. I una calorada que fon la cúpula d’una església.
L’escenari que ve no és molt distint del que predicava sant Vicent per als infidels o del que ens descriu Cormac McCarthy. La ficció literària i cinematogràfica ens han mostrat les estampes de la catàstrofe que se’ns ve damunt. Més transcendent que el seu orige específic –eixa macabra veu en off que fa la relació dels fets: primer canvià el color del cel, etcètera– són les coordenades postapocalíptiques per a la vida en la Terra: desaparició de plantes i animals i afany de supervivència humana amb la busca de menjar i aigua, recel en les relacions personals i decadència de tot aguait ètic. Dantesc, en realitat.
Des de la ficció (i des de la ciència, a mida que les hipèrboles del dietari cobren versemblança) s’advertix que se’ns crema l’arròs si volem endreçar el drama al qual estan abocats centenars de milions de persones que ja malviuen entre guerres i fam, situació que s’està agreujant amb els primers símptomes del canvi climàtic. Si mirem més enllà de les fronteres d’Occident podríem concloure que els genets de l’Apocalipsi fa temps que cavalquen al seu aire. I no a soles a lloms del canvi climàtic. La mort irromp també de la mà de la contaminació, la pèrdua d’espècies, els models econòmics (i energètics) insostenibles, la sobreexplotació, la superpoblació… Afirma l’ecòleg Andreu Escrivà que “la transició a una economia ecològica i descarbonitzada és l’única garantia per a mantindre el nostre nivell de benestar” (Plaza, núm. 9). I “el capitalisme està en guerra contra el clima”, afig en el seu últim llibre la canadenca Naomi Klein, molt escèptica davant la capacitat humana de frenar a temps el col·lapse ecològic. Res és ja raonable si no compatibilitza creiximent econòmic i sostenibilitat. La tecnologia ja està a l’abast. Falta la voluntat de canviar. De canviar-ho tot. Si paren massa llunt els rebesnéts o els besnéts, caldrà fer-ho per néts i fills. I que ells ho facen pels seus. Seria suficient.
El fill és l’únic alé que espenta el pare a alçar-se cada matí en una fugida cap avant, sense destí, sense futur (“La carretera”, McCarthy, 2006; versió fílmica de John Hillcoat, interpretada per Viggo Mortensen, 2009). El cel té una llum trista i opaca, groguenca, esmortida, com d’incendi de Montant. Els arbres són espantalls sinistres, ferides en una terra erma i eixuta, com el camí de la vall d’Ebo a Pego. Els recremats posts de la llum són el testimoni d’una civilització decadent, com el trencadís caigut de Calatrava… I quan tot pareix perdut el somriure innocent d’un xiquet exigix una herència de dignitat i ens recorda que estem a temps. Sí. Malgrat la industrialització de la Xina i l’Índia, la desforestació de l’Àfrica, on les neus del Kilimanjaro ja no seran eternes, i de l’Amazònia, el desgel dels pols i les extraccions de combustibles fòssils, la caça de balenes i tonyines dels megabucs japonesos, la indústria del plàstic i els residus, els cementeris nuclears, el forat d’ozó… Eixe somriure ens anima a un final distint al de “La carretera”, amb aquell pare que se’n va per a sempre angoixat pel destí de l’hereu, mentres el fill el vetla sobre l’arena d’una platja. Només el vetla. Sense destí ni futur.
A més dels xiquets, els qui ho entenen diuen que estem a temps, però que calen grans canvis estructurals immediats i encara així, vorem. També cal relativitzar la importància de les nostres cuites quotidianes, que ens pareixen tan inajornables. L’esperança més plausible, no obstant, es fonamenta sobre l’essència més abominable de l’home: l’egoisme que ens ha portat a este atzucac, potser ens traga d’ell. Els beneficis de les grans oligarquies mundials valdran res en l’escenari de “La carretera”. En eixe abisme no hi haurà diferència de pobres i rics. Només un home, un fill i un revòlver amb una bala, per si es dóna el cas que calga accelerar la fi de tot. Potser l’egoisme, tan humà, siga, al remat, el catalitzador del canvi imprescindible i inajornable.
© Felip Bens, 2015.