Buscar

Un temps nou


S'HA FET POPULAR una estampa de l’església de Santa Maria del Mar publicada com a portada de «Crónicas del Marítim (III)» de Joaquim Díez. En la imatge, dels anys 70, sobreïx una tosca fortificació com a caramull del campanar. Preguntat al respecte, Díez explica, no sense certa sorna pel meu desconeiximent, que en la torre hi hagué un niu de bateries antiaèries durant la guerra, per a repel·lir els atacs de l’aviació feixista que va reduir a miquiues el port de València i, de pas, el poble del Grau, fundat per Jaume I. Per ben posades que estigueren les pedres, amb art de pedrapiquer medieval, davant de les bombes, el campanar tenia la fragilitat trencadissa de les cigonyes i dels nius, fets amb branquetes que es confonen amb les seues potes; de la corona daurada del monarca conqueridor i els seus detalls d’orfebre minuciós. Però el temple romangué miraculosament dret, salvant la terrorífica deflagració de tones de metralla i de dinamita que feren tremolar cases i conviccions.

Molts veïns acaçats pel drama quedaren vius només en les contalles d’una generació traumada per les sirenes i per l’anar i vindre al refugi que roman en l’interior de l’institut. També perviuen en algunes estampes rescatades com la del multitudinari homenatge a “las víctimas del bombardeo faccioso de los poblados marítimos de Valencia”. No hi ha forma de destriar la transcendència de la mort i el seu drama de la devastació de cases i edificis i, amb açò, de la por, la fam, la malaltia, la intempèrie i la misèria. Ni de la solidaritat, la vitalitat i la capacitat de resistència de l’espècie humana. Misèria i grandea extremes i tan properes.

El Grau de començaments de guerra, ataüllat des del niu antiaeri, a penes seria hui reconeixible de no ser per l’estructura de les Drassanes, amb els sostres destrossats, pel Mercat del Grau o per la pròpia església i, ja en el port, per l’edifici del rellonge, inspirat en la Gare de Lyon de París i mossegat per les bombes, però que mantingué erta la torre; o pels “tinglados” que exhalaven columnes de fum, de queviures cremant, entre vaixells afonats.

L’objectiu era el port i les instal·lacions estratègiques properes però també foren fustigades moltes “cases de pescadors”. Danys col·laterals. Gratuïts. Maldat en estat pur. La devastació de la guerra donà pas a la revenja dels vencedors cap als nuclis més adversos i, ja en democràcia, a la indolència dels batles socialistes i, sobretot, als 24 anys de demolició controlada, especialment en el Cabanyal, dels governs de Rita Barberà. El Grau és hui un miratge del poble que fon, bombardejat, amb llars incendiades i carrers trencats. Calgué reconstruir-lo per a bastir la vida dels supervivents, però tanta dosi de tragèdia es resistix a l’oblit.

En 1897 la Vilanova del Grau i el Poble Nou de la Mar (Cabanyal-Canyamelar) foren annexionats per València. Els veïns denunciaren des de molt prompte el desafecte de la capital i la deixadea del govern municipal. I així, fins ara. Hui l’esplendorosa torre del rellonge marca l’hora d’un canvi essencial i des de la restaurada balustrada del campanar s’albira un nou temps. Les Drassanes i l’anhelat Museu Marítim podrien endreçar la relació de la València estricta amb la mar i el Mercat del Grau, l’àgora envoltada d’emblemàtiques finques modernistes, hauria de revifar, capdavanter, el comerç tradicional i tornar a posar la ciutat a la mida de l’home.

La reconstrucció urbanística, social i identitària de la ciutat de València és inajornable. La societat civil ha mantingut la flama viva, de forma encomiable. Ara el repte és dels nous governants. Els carrers irradien il·lusió. És una qüestió de justícia. Hi ha una confiança gran en el futur. I també cansament. I cap gana d’haver d’alçar de nou nius fortificats en les torres de les esglésies.

© Felip Bens, 2015.

#Posdata #Grau #JaumeI #MuseuMarítim #MercatdelGrau #Modernisme