Buscar

Natzaret


LES CIUTATS TENEN ALGUNA COSA de ser viu que evoluciona, com les persones. Fan front als reptes, s’adapten a les circumstàncies i, així, perfilen una fisonomia. A voltes este procés fluïx amb harmonia, que sol ser la bellea més essencial, com bé sabien Miquel Àngel i els altres renaixentistes. I ens sentim seduïts per una ciutat o per una persona. Harmonia i bellea són, en tot cas, escasses. Abunden més les decisions errònies, vitals o municipals, que desemboquen en la inharmonia, símptoma de l’amarga infelicitat.

De tant en tant hi ha circumstàncies excepcionals, com salvar la vida i, llavors, la necessitat més atàvica no deixa opció i té igual tota altra cosa. Com l’home que, per fugir d’una guerra en Síria, deixa arrere arrels, cultura, ciutat, família i amics i es juga el coll seu i dels seus. I així i tot la vida el convida a llepar-se les ferides, viure el dol, superar el drama i tornar a somriure.

També hi ha ciutats amb el periple històric marcat per la tragèdia. València no és Pompeia, Hiroshima o Txernòbil, però la turmentosa relació amb el Túria ha esguitat de drames vint segles d’història. L’alcalde Ribó denuncià dies arrere allò que molts pensem: quin destí tan terrible per al riu blanc, morir en un infecte bassal, baix del pont de les Drassanes. L’illa fluvial que fon València va créixer amb la riquea de la fèrtil horta que regaven les séquies efluents. I el mateix riu que ha conformat durant segles l’irrepetible espai que hem heretat li féu la més fonda cicatriu. Des de l’orige, avingudes i riuades instal·laren la por a la tragèdia cada hivern, obligaren a viure pendents del cel i la pluja, en un cíclic refer-se d’aigües desbocades.

La dimensió de la riuada del 57 provocà l’execució de la descomunal obra que salvà la ciutat. Com en l’èxode del siri, la supervivència sol cobrar-se un alt preu. El riu nou portà altres víctimes: inharmonitzà amples espais de l’Horta i, entre altres, partí per la mitat Pinedo, canvià la vida de milers de llauradors expropiats i permeté l’ampliació del port, a costa de Natzaret. Vint centúries després de la seua fundació, València perdia el seu caràcter fluvial.

Natzaret tingué blanquíssimes arenes i barques varades en la platja, espentades per hòmens o bous, amb l’ajuda de travesses, com el Cabanyal. En 1985 un port en expansió aplegava a una platja que ja només era l’horitzó i l’aigua infecta dels abocaments industrials que recollia el vell Túria. Natzaret quedà sentenciat com a “patio trasero de Valencia”, en afortunada expressió de Vicent Molins. Ara l’autoritat portuària d’Aurelio Martínez té l’oportunitat de reconciliar-se amb els veïns. No tornarà la platja, però pot albergar de nou la desembocadura d’un riu net i reobrir-se a la mar, més que siga port, pel moll de Ponent, habilitant un front marítim per a les persones, com tenen urbs de frenètica activitat marítima com Toronto, Nova York o Sidney.

La València del futur no és possible amb el mur que separa Natzaret de la mar. És, més que inharmònic, aberrant. València no serà escenari de naumàquies com la que tingué lloc l’any 1755, entre els ponts de la Trinitat i el Real, però pot revitalitzar espais on la vida quedà segrestada, com una nova catàstrofe, més humana que natural. I fer sentir als seus veïns i a tots nosaltres el just orgull del temps que fa justícia o de la ciutat refugi, oberta, generosa i atenta als drames humanitaris que ens envolten, de prop i de llunt. Les ciutats, com les persones, es fan a pur de reptes i circumstàncies adverses. Les ciutats i les persones poden, de vegades, confluir en harmonia, tocar la felicitat i escriure una bella història de refugiats siris que es reconcilien amb la mar que n’ha mort a tants i ho fan en una ciutat que torna a posar aigua i vaixells en l’horitzó d’un poble que només tenia un mur.

© Felip Bens, 2015.

#Posdata #Natzaret #Port #Túria #Riuà57 #Molins #Mur