[ Entrevista publicada en «Levante-EMV» ]
Foto © FERNANDO BUSTAMANTE
Literatura com a escriptor i com a editor, llevantiniste, valencià del Cabanyal i un apassionat de la vida. Felip Bens acaba de publicar «El cas Forlati. L’home que volia ser Marlowe», una 2ª edició del llibre que va guanyar l’any 2012 el Premi de Narrativa en Llengua Valenciana de l’entitat cultural El Piló de Burjassot. Ara en normativa oficial i amb una certa revisió d’un personatge que podria convertir-se en un èxit d’audiència televisiva… però encara no n’hi ha el substitut de Canal 9.
Crec que és la primera vegada en la literatura universal que hi ha un llibre escrit en la mateixa llengua però en dos versions. Bé comencem…
No és cert? Hi ha l'actualització normativa, però a banda, com la primera edició es va esgotar ràpidament i molta gent volia que continuarà la saga, jo tenia intenció de fer una revisió a fons, quan es reeditara.
Però és el mateix llibre, no? He canviat l'estructura de la novel·la, dividida ara en grans blocs i amb capítols més breus per a facilitar la lectura. Cal tindre en compte que és un llibre que té dos històries en paral·lel: una en temps present i l’altra que rescata l’orige de la nissaga familiar. He intentat que la irrupció dels personatges fora més natural.
L’actualització normativa facilitava el canvi, o venia rodat? Deixant a banda el tema lingüístic, el llibre necessitava una revisió a fons per a que poguera tindré una continuïtat. La primera edició va obtindre el premi Federic Feases d’El Piló, i per obligacions del guió s'edità molt ràpid. Els llibres cal deixar-los en els calaixos un temps abans de publicar-los. El cas Forlati ha tingut ara eixa ocasió, entre que s’esgota la 1ª edició, en 2013, i el moment present. Després ha coincidit que entre una edició i l’altra hi ha hagut el canvi normatiu.
La segona versió, ha guanyat el subtítol “L’home que volia ser Marlowe”. Vint anys arrere, quan vaig idear la novel·la, volia fer una espècie de paròdia del gènere. Crec que el subtítol li dóna el matís d'antiheroi que buscava, amb un punt quixotesc.
Vosté també vol ser el detectiu Marlowe? Tots tenim un Marlowe dins. Si no és per influència de les pel·lícules és per la literatura, però al remat tots tenim alguna cosa de detectiu. I també d'antiheroi.
El gran fracàs de Forlati? El fracàs està omnipresent, perquè el fracàs més gran del ser humà és la frustració dels seus somnis, que és just el cas de Forlati. Quan està a punt de convertir-se en detectiu la casualitat vol que el somni es veja truncat. Moltes voltes la casualitat és el factor que marca el devindre de les persones, marca camins distints als que es preteníem. I açò genera frustració i ressentiment. En el cas de Larry Forlati es frustra la seua il·lusió vital, ser detectiu, i alhora les circumstàncies li impedixen recuperar les arrels familiars i malbaraten els seus afanys per tindre una vida sentimental… com la definiria?
Desastrosa? Sí que és desastrosa. Ell està en la trentena però és un adolescent que, al llarg de la novel·la, descobrix l'amor i el veu passar de llarg. Li passa una cosa que està a l’orde del dia: té un estereotip de si mateix diferent del que té la resta del món. Les dones que ell creu que no el volen, el volen; i les que creu que el volen, no el volen. Va amb el peu canviat. Per això el protagoniste atrapa al lector. Dostoievski és un dels meus referents indefugibles, un mestre en aconseguir que els seus personatges generen al mateix temps empatia i distància en el lector. Salvant moltes distàncies, per les meues limitacions, he buscat açò amb Forlati.
On està la línia roja entre l'anhel de conéixer els nostres orígens i la banalitat dels “huit cognoms”? Qualsevol camí és vàlid per a reconciliar-se amb la pròpia memòria, sempre i quan no caigam en la nostàlgia, que ho distorsiona tot.
Continuarà la saga Forlati? La idea és fer almenys una segona part, però ara estic treballant en un llibre de relats. Si la novel·la és un gènere en certa decadència, la narrativa curta està quasi tan minoritzada com la poesia, però és un gènere imprescindible.
Quina ha estat l'experiència personal en fer una versió nova del Forlati? El dia de la presentació de la segona edició, en Muez, bromejava amb el fet que hi ha escriptors que poden fer 50 novel·les en la seua vida, per la seua promiscuitat narrativa, com Blasco Ibáñez, per exemple, i n’hi ha uns altres que són d'una novel·la o dos. Jo, per contra, podria estar tota l’eternitat escrivint reedicions i reedicions d’«El cas Forlati».
Les dos versions de «El cas Forlati» demostren que els valencians hem perdut molt de temps en disputes estèrils? Els prejuïns han separat als valencians durant dècades i el tema lingüístic és senzill de resoldre: dins d'una normativa consolidada cal impulsar una valencianització lingüística i, en eixe marc, bastir una literatura capaç d’elevar el valencià a un nivell cultural òptim.
Esta 2ª edició tindrà més recorregut. Estic molt satisfet i ben content perquè crec que he demostrat que es pot escriure en un valencià pròxim al que parlem seguint la normativa oficial. En eixe sentit m'han ajudat molt uns quants amics lingüistes.
Això fa l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Bàsicament. És la solució que no acaba d'apanyar a ningú però que, amb el temps, apanya a tot el món.
Se semblen El Cabanyal i Palerm? Durant les dos dècades de gestació de la novel·la, i especialment en els últims anys, El Cabanyal ha viscut el clímax de la destrucció programada pel govern municipal del PP, amb la intenció de perpetrar la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez. S’han donat pràctiques fàcilment extrapolables a les formes de fer sicilianes. Em venia molt bé per a la novel·la, perquè, a més, hi ha una connexió històrica entre El Cabanyal i Nàpols i Sicília, a través de les barques de pesca i tot allò que secularment ha envoltat esta forma de vida. Hi ha un vincle que he volgut rescatar, ficcionat.
El llibre aborda també la relació entre El Cabanyal i València. Quan el patriarca de la saga Forlati arriba de Sicília al Cabanyal són els anys previs a la guerra civil i el Cabanyal està detingut en el temps. És el Cabanyal costumiste dels sindicats de pescadors i de les estampes de la pesca del bou. El Cabanyal era una cosa i València una altra ben distinta.
El Cabanyal s'entén sense València? El Cabanyal-Canyamelar i el Grau són els pobles que li han aportat a València el seu pedigrí marítim.
Si València fóra Nova York, El Cabanyal podria ser Brooklyn? M'agrada molt la comparació. El vell anhel de València és que tinga una via directa amb la mar. Molts hem vist la solució en opcions senzilles de penetració de la ciutat fins a la mar sense apostes traumàtiques, com la prolongació, projecte que ha generat la major bossa de pobrea, conflicte social i delinqüència de la ciutat. Un dels atractius de Nova York és l'accés urbà als molls de Brooklyn, en la Bahia del riu Hudson. Natzaret hauria de recuperar el seu protagonisme, reobrint-se al port i al riu, i el Cabanyal-Canyamelar, per supost, amb una de les platges urbanes més grans d'Europa i tot el seu atractiu antropològic, urbanístic i arquitectònic.
El Cabanyal s’està salvant? Ni molt menys. És un gran repte per a la ciutat i per al nou govern.
Què necessita? Necessita molts anys de discriminació positiva. Està per fer el model del Cabanyal que volem. No tenim temps que perdre.
Vosté que faria? El Cabanyal necessita catalogar i rescatar tot el patrimoni; reimpulsar el comerç; rejovenir la població; fer polítiques socials que resolguen temes de convivència, marginalitat i pobrea; i sobretot, de forma prioritària, resoldre el tema del narcotràfic, que és la gran plaga que durant 20 anys ha estat socavant el pilar de les cases.
Hi havia gent a favor de la prolongació. Crec que estaven més per una solució als problemes de drogues i convivència. I els feren creure que la prolongació era la solució.
El barri s'ha dividit per la polèmica? No exactament. Quan començà a parlar-se de la prolongació, fa més de 20 anys, encara amb amb el PSOE, hi havia un 90% del veïnat en contra. Amb el pas del temps el percentatge anà reduint-se, perquè la gent volia una solució, la que fóra. Si hi ha un projecte seriós de rehabilitació integral del Cabanyal ningun veí voldrà tornar a sentir parlar mai de prolongació. Al remat, creure que València serà més moderna, bonica i europea per tindre un bulevard que arribe fins a la mar trencant un poble com el Cabanyal és un pensament que ratlla l'analfabetisme.
La seua faceta com a editor està aparcada? Porte la tinta en les venes i col·labore en moltes iniciatives, però la meua intenció és centrar-me més en la creació literària.
Com veu el panorama editorial? Bé. Hi ha editorials que estan omplint un buit i fent-ho amb criteris empresarials. Durant dècades el sector ha viscut més pendent de la subvenció que de cobrir un mercat de productes atractius en valencià. Això està canviant.
Vosté ha contribuït? Sí, com molts altres. D'alguna manera eixa idea no deixa de ser una més de les infinites possibilitats, en tots els àmbits i sectors, que tenim com a valencians. Som un poble amb un gran potencial que, durant molt de temps, hem estat atenallat per l'autoodi. En la mida que recuperem la nostra autoestima col·lectiva açò canviarà i desplegarem les nostres potencialitats.
© Levante-EMV, 2016.