Buscar

«El cas Forlati», cap. 1


Foto © TONI SABATER. L'autor signant llibres en Intertècnica. Fira del Llibre, abril de 2016

Maig del 2000

Les probabilitats són escasses, però existixen. Per això cal estar preparat. La corbata ha de tindre una caiguda natural, sense que el nuc estiga massa tens, no com ell. Se’l retoca i mira indiscretament el passatger del costat, un adolescent que pega cabotades amb els auriculars posats, alié al drama que està per vindre.

Odia que li suen les mans però la turbulència no ajuda. Tampoc l’hostessa que se li ha assentat enfront quan el capità ha anunciat la tempesta. Assaja un aire rutinari, malgrat les persistents turbulències, que no el convenç. Dissimula, però també està tensa, com no hauria de quedar el nuc de la corbata en el moment de morir-se. Se’l torna a retocar i es belluga en el seient, inquiet. En les escoles de vol, pensa, els ensenyen a posar la columna recta i a fingir que tot, en realitat, va bé. Forma els dits a l’altura dels ulls i observa les línies de les palmes. Les gira. Les ungles estan immaculades. Bé.

Ha tingut mala sort. Mai li havia tocat la primera fila. Hòstia!, exclama després d’una turbulència que fa tremolar les llums de la cabina. Tot són desavantatges per als passatgers de davant: són els últims en servir-los el refrigeri, especulen sobre si les entrades i eixides en la cabina dels pilots són per alguna emergència que oculten a la tripulació i, quan hi ha turbulències, se’ls col·loca davant una hostessa esglaiada.

Se supon que està aveada a estes eventualitats però no pot amagar la congoixa (turbulència) i que collons!, conclou sense llevar-li els ulls de damunt, està rígida com un pal de granera. Clic, sent una suor gelada, els parla el comandant. Es mira de nou les ungles, impecables. El comandant assegura amb veu viril i serena, potser un tant impostada, que les turbulències són normals, per la tempesta, i que es prolongaran quinze minuts més. Si troba precís tranquil·litzar el passatge és perquè l’hostessa, que ja no gosa mirar-lo, i ell no són els únics que tenen por i, per tant, el seu desassossec no és pura neurastènia.

L’adolescent del costat continua pegant cabotades, amb els ulls entornats. Que feliç és la ignorància! Mira les formacions de núvols. Cal resar i relaxar-se amb el paisatge. Res roín pot passar prop de Déu. Una llarga turbulència el fa replantejar-se, com sempre que puja a un avió, la seua relació amb l’Altíssim. Res, no és res. Ho ha advertit el comandant. En el pitjor dels casos pot demanar un altre calmant, encara que no voldria fer més palesa la seua por a morir.

© Tots els drets reservats.

«El cas Forlati», Felip Bens. Drassana 2015.