Maig del 2000 / Com és possible que un avió aguante estes sacsades, com si estiguera nugat amb cordes i un tità tirara d’ell capritxosament? Per més explicacions científiques que ha llegit, és incapaç d’entendre-ho. Les mans continuen suant-li. Troba que més que abans. En creuar de nou l’esguard amb el de l’hostessa –que seguix assentada enfront d’ell–, no aguanta més i, esgrimint un somriure afable, li ho comenta:
—No caurà l’avió amb tant de sacsó?
L’hostessa no belluga un múscul del rostre però la veu li ix rotunda:
—És la forma de viatjar més segura que existix, senyor. No patisca.
—Té un calmant? –li pregunta al remat, amb la cara desencaixada, i en eixe moment se n’adona que la cosa va de bo.
Pren posició per a engolir la píndola com si fóra un ritual. Segur que és un placebo, un caramelet d’aigua del Carme, pensa. Les hostesses estudien una assignatura a mitan camí entre la psicologia i la farmacologia per a atendre aeròfobs, neuròtics i hipocondríacs com ell, està convençut. La suggestió fa milacres, eixa classe de coses els ensenyen. Després de donar-li la pastilla torna a assentar-se impassible. La busca amb la mirada:
—Què m’he pres, senyoreta?
—Una espècie de Vàlium –respon.
No la creu. Ni que tinguera cara de panoli. Es pregunta si li està llegint els pensaments. Amb tot, necessita tranquil·litzar-se d’una volta, no pot seguir amb este martiri. Si la pastilleta no fa efecte, que no en farà, ha de ser capaç d’asserenar-se per ell mateix. Torna a obrir el maletí sobre els seus genolls i constata que cada cosa seguix exactament en el mateix lloc on estava.
© Tots els drets reservats.
«El cas Forlati», Felip Bens. Drassana 2015.
IL·LUSTRACIÓ: © PALOMA BANYULS