IL·LUSTRACIÓ: I ENCARA DIUEN QUE EL PEIX ÉS CAR, JOAQUIM SOROLLA.
El dissabte 28 de Maig de 2016, en La Fàbrica de Gel del Cabanyal, es celebrà el "concert poètic" del Grup de Percusió Amores (Chapi, Àngel i Pau), en la participació de la soprano Maria Macià i els texts de Felip Bens. Al final de l'espectacle, el públic en peu va ovacionar al grup i a l'autor.
Els texts són cinc episodis que s'endinsen en la història del Cabanyal per a reflexionar sobre la seua identitat. Ací vos deixem el que en fa TRES:
Les xàrcies tornen a pujar buides i la jornada acabarà sense sou. Fa un sol esplèndid però el mariner mira trist per la borda com s’acosta la línia de cases i imagina els ulls decebuts de la dona i la mirada confusa del fill.
[ silenci com d'alta mar i motor parat ]
La coberta és esvarosa, les ones boten per dalt la borda i el temporal és creixent. El mariner pensa que els seus estaran patint per ell. I patix per això més que per la seua vida.
[ silenci com de cel núvol en el cim d'Aitana ]
El temporal ve creixcut. Escupinyades d’aigua assoten els vidres de la cabina i la foscor no permet albirar el volum de les ones encrespades. Els embornals no apleguen a desaiguar la coberta. Plou a poalades, en un arbitri que fa pànic. L’escenari és dantesc.
[ silenci de vetlatori ]
Està cert que va a morir. I té pavor de deixar orfe i víuda. Honestament, també d’anar-se’n. Només el rostre del vell patró al timó li retrau l’esperança. I de sobte, quan ho veia tot perdut, reconeix en l’horitzó les llampades de la farola del Grau. Albira la possibilitat de la vida i s’enjogassa imaginant l’alegria dels seus en vore’l.
[ silenci d'estiu a l'hora de la becadeta, en el poble ]
Mentrimentres, en la platja, en l’escollera, des del miramar, l’angoixa de dones i fills, per si vindrà el sou, per si vindrà viu.
I així anys i anys, forjant, sense saber-ho, l’esperit d’un poble; afermant el desig que els fills i els nets trien unes altres vies.
[ silenci de camarot en la fosca nit ]
No obstant, el iaio, a amagatons, du el nét a la platja i al port i li xiuxeja que no diga res a la iaia, que si no, no el torna a dur. Al xiquet la mar li encén el rostre i li obri els ulls de bat a bat. En un pacte de parella, portaren al fill, quan tingué edat d’embarcar, a un taller de Valéncia, d’aprenentet, barat a cançons, però llunt de la mar i del seu verí.
El nét, però, ja navega. I llig, clar.
“Les barques, encara que treballosament, giraven l’escollera i anaven entrant en el port, saludades pels crits de les famílies que corrien alegres cap al Grau per a abraçar als seus”.
Vicent Blasco Ibáñez, «Flor de Maig».
© Tots els drets reservats: Felip Bens, 2016.